Fer anys és quelcom susceptible de celebrar. Tant se val què celebrem, allò que realment importa és amb qui i com ho celebrem. Tanmateix, els aniversaris esdevenen aquell punt i seguit que ens conviden a mirar fugaçment al passat, centrar-nos en el present i albirar el que qualsevol dia es pot convertir en el nostre present, és a dir, el futur. Fer anys serveix per saber on érem, on som i on volem ser, però mai qui érem, qui som, ni qui volem ser. Perquè això no ens pertoca decidir-ho a nosaltres, sinó als que celebren l’aniversari amb nosaltres.

No només fem anys les persones, sinó que també fan anys els animals, els objectes, els esdeveniments... Tot i tothom fa anys. I ho hauríem de celebrar. Sempre. Fins i tot quan es tracta de l'aniversari d'una efemèride tràgica, que no volem recordar. Perquè oblidar el que ha tingut lloc és com recordar el que mai no tindrà lloc. Sense cap ni peus, oi?

Avui celebro que fa onze anys que un gos abandonat, de nom Bolet, entrava a la meva vida per apaivagar les meves manies i accentuar les meves responsabilitats. Avui celebro que fa gairebé vuit anys que abandonava, obligat per les circumstàncies, un projecte professional que havia tardat tres anys a construir. Avui celebro que deu anys enrere desapareixia una de les persones més importants de la meva vida. No celebro la seva desaparició, sinó haver estat prou afortunat com per haver-la pogut gaudir tants i tants anys. Avui celebro que nou anys enrere el periodista Ramon Pedrós, recentment traspassat, em salvés d'un estat pseudodepressiu en oferir-me una feina que potser no m'interessava massa però que m'ajudaria a sortir del pou anímic en què em trobava. Avui celebro que fa vuit anys de la creació de 7 ACCENTS 2014 SL, el projecte més suggerent i suggestiu en què he tingut l'oportunitat de participar. Avui celebro que la setmana passada em vaig retrobar amb la Bea, una de les infermeres que més i millor va cuidar la meva àvia durant la seva estada al mediocre i deficient Hospital Arnau de Vilanova. Avui celebro l'aniversari de la Maria. Fins i tot el d'una tal Encarna Bernat amb qui tinc amistat a Facebook, que fa 83 anys i que no sé pas d'on ha sortit. Avui celebro que ahir estava viu, que avui ho estic i que demà, passi el que passi avui, segur que també ho estaré, almenys per a la gent que m'envolta i m'estima. Perquè no som el que volem ser, ni el que volen que siguem. Som els nostres aniversaris. Som el que celebrem. Som el que és digne de recordar. Som nosaltres, però també som vosaltres. I, de vegades, fem anys. Felicitats.