Tant se val 207.000 euros com 100.000. Que l’exalcalde de Lleida Àngel Ros cobrés quantitats similars per assessorar La Caixa és de vergonya aliena, la mateixa vergonya que estic passant jo mentre escric aquestes línies però que ell no albirarà ni de lluny en llegir-les. Perquè no en tenen, de vergonya.

Legalitat i ètica es confronten tantes vegades en la nostra societat que ja ratlla l’obscè. De fet, Ros no era el primer a confondre ambdós termes, ni ha estat l’últim. Perquè notícies com aquesta sumeixen els ciutadans en una profunda animadversió envers la política i qui l’exerceix.

Alguns pensareu que no hi ha cap mal en tot plegat, atès que tothom pot cobrar per la seva feina el preu que l’empresa en qüestió consideri més adient. Aleshores, però, hauríem de distingir entre poder i govern, i és que resulta evident que cobrar aquestes ingents quantitats de diners aliena. Com una persona tan allunyada econòmicament del poble que dirigeix pot prendre decisions en el seu nom? Com algú que no coneix de primera mà les vicissituds d’una societat cada cop més empobrida pot dirigir-la cap al seu ressorgiment? Com hem atorgat tant poder al govern, quan és el govern el que ens hauria d’atorgar a nosaltres el poder?

Els polítics són com els músics, que quan publiquen un primer disc, aquest connecta immediatament amb el públic. A mesura que passen els anys i els consegüents àlbums, el públic s’allunya paulatinament dels que havien estat els seus ídols. Hom ha deixat de connectar amb les lletres de les seves cançons, unes cançons que continuen versant sobre la vida, però sobre una vida que ja no té res a veure amb el dia a dia de la resta de mortals. És llavors quan una banda es dissol. I és llavors, seguint amb l’analogia, quan un polític hauria de dimitir. El poder que tant anhelava l’acaba allunyant de les persones que li havien fet confiança. L’única diferència és que uns accepten la derrota i els altres s’aferren a victòries passades

Àngel Ros era poderós, però justament aquest poder el desacreditava per governar. A ell, i a molts altres. Perquè els poderosos no escolten, només parlen. Recordeu-ho: “La Caixa, parlem?” És moment d’escoltar. I callar.