Tinc iPhone. I iPad. També, un iMac. I connexió a internet, totalment indispensable per tal que els ginys citats adquireixin sentit més enllà de tractar-se de mers objectes de disseny destinats a la fatxenderia tecnològica. M’adormo abraçat a la tablet i em desperto amb un braç estirat en direcció a la tauleta de nit, on el meu smartphone reposa tranquil·lament després d’una dura jornada laboral. Mentre la llum de la lluna perfila les ombres nocturnes, entre els llençols d'un llit analògic somio que el meu ordinador de sobretaula i jo correm agafats, el seu ratolí pres dins els meus dits llargueruts, enmig d'un prat digital d’on brollen apps com flors de tiges cablejades i arrels de 2 TB de memòria.

Però això no és d’ara. De fet, quan era petit, després de passar-me hores jugant a una revolucionària videoconsola portàtil amb pantalla en blanc i negre en què el videojoc estrella consistia a encaixar peces fins superar un nivell i continuar fent exactament el mateix en el següent, queia en un somni febril on aconseguia que cada peça quadrés a la perfecció amb les immediatament anterior i posterior com un trencaclosques de plastilina. L’endemà ho explicava a l’escola, i les proeses somiades es convertien en històries reals que els meus companys cobejaven amb delit.

Els meus somnis d'ara són tan irreals com els d'abans, amb la diferència que la realitat d'avui esdevé més irreal que la d'ahir. Les noves tecnologies, les xarxes socials i la globalització en general han facilitat que puguem posar-nos en contacte amb persones de qualsevol part del món en tan sols un instant, però aquestes mateixes noves tecnologies, xarxes socials i globalització que ho engloba absolutament tot han dificultat posar-nos en contacte els uns amb els altres, com peces d'una partida de Tetris, per mitjà dels nostres cinc sentits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Potser és el sisè sentit... Si ho és, però, quelcom falla, perquè jo ja no sento res ni ningú. Només el despertador que m'avisa que el somni s'ha acabat.