Els fonaments de l’Església continuen tremolant com una bèstia poruga que s’enfronta, cada cop amb menys forces, a una societat que ja no s’agenolla. Amb la mort del papa Francesc s’apaga una de les últimes veus amb aparença de concòrdia dins d’una institució que, malgrat intents de maquillatge, camina inexorablement cap a la irrellevància. I és que la desaparició del pontífex no fa sinó evidenciar l’esfondrament vital d’un catolicisme que, en ple segle XXI, s’ha convertit en un vestigi del passat. Francesc, rebut com una alenada d’aire fresc entre les parets carregades del Vaticà, no ha pogut –ni volgut– reformar un engranatge que prefereix l’ortodòxia a la justícia i el dogma a l’empatia. El seu llegat, ple de gestos simbòlics però mancat de canvis estructurals, restarà com una promesa trencada

Mentrestant, la jerarquia eclesiàstica espanyola s’ha aferrat als privilegis heretats del franquisme i consolidats per una democràcia que els ha perpetuat: finançament públic, educació concertada, acords amb la Santa Seu i un llarg etcètera. Una democràcia més generosa amb l’Església del que aquesta ho ha estat amb la primera. No ens enganyem: l’Església catòlica mai no ha cregut realment en les llibertats civils. La seva posició ha estat sempre inversament proporcional a les conquestes socials: avortament, matrimoni igualitari, laïcitat, memòria històrica... Tots aquests avenços han estat contestats per una estructura que entén el món des del púlpit, el privilegi i la por a perdre el control. De fet, a Catalunya, com a la resta de l’Estat, el pes de l’església concertada és gran i poc qüestionat. El poder de famílies vinculades a l’Opus Dei ha condicionat durant dècades decisions polítiques, educatives i econòmiques. Lleida n’és un exemple: rere el vernís progressista s’amaga una estructura conservadorament recalcitrant.

Així doncs, la mort del papa Francesc podria ser l’oportunitat perquè l’Església es replantegés la seva existència en un món que ja no necessita intermediaris amb el més enllà. O, si més no, que deixés de fingir una renovació que no arriba. Així mateix, si no s’erigeix en una institució que escolta, assumeix responsabilitats i demana perdó, la seva desaparició, més que inevitable, esdevindrà d’allò més desitjable. Per cert, l’obra de Nostradamus segueix mostrant-se més lúcidament premonitòria que moltes encícliques papals. I això que l’Església també la va prohibir. Potser algú s’està venjant des de l’altre barri...