Soc lent. Hi ha qui escriu en calent i qui necessita que el temps sedimenti la realitat. Jo, per norma, prefereixo pair les coses a foc lent. Per això aquest article arriba tard. O no. Potser arriba quan ha d’arribar. De fet, no sé si hi ha res més coherent amb la situació del sindicalisme a casa nostra que un article sobre el Primer de Maig que es publica a finals del mes de maig.

Aquest 2025, a Lleida, la manifestació del Primer de Maig ha tor-nat a congregar una xifra discreta de participants. No arribava al miler. Les xifres oficials parlen de 1.200 persones. Però, com sempre, millor rebaixar les expectatives: entre 700 i 900, essent generosos. Ara bé, el debat no és si van ser molts o pocs, no haver-ho de necessitar, però és molt millor sinó per què, any rere any, segueixen sent tan pocs... I que ningú no confongui aquest text amb una crítica als sindicats. El sindicalisme no només és necessari, esdevé imprescindible. Però ho ha de ser en majúscules. Fort. Independent. Finançat per les seves bases, no per l’Estat. I connectat amb la realitat social. Fins que no es donin aquestes condicions, continuarem veient actes simbòlics, amb escassa capacitat de mobilització i amb una ciutadania més propensa a expressar la indignació a través d’una story d’Instagram que no pas al carrer.

I és que Espanya encara arrossega un model sindical feble. A diferència de països amb democràcies més consolidades, aquí afiliar-se a un sindicat és una opció, d’altra banda, no gaire habitual. Mentre a Alemanya o als Estats Units qualsevol professional ha de formar part del sindicat del seu sector per treballar –i això enforteix i legitima el sindicalisme–, els sindicats espanyols sobreviuen sovint a cavall de subvencions i d’una militància esgotada. Per això, el Primer de Maig continua sent una jornada que, lluny de liderar el calendari laboral, sembla arrossegar-se per la cua. Una data que hauria de fer tremolar despatxos i obrir noticiaris amb força però que es dissol entre declaracions institucionals de compromís vague i quatre pancartes en places mig buides.

Així, mentre esperem que el sindicalisme torni a tenir l’empenta d’aquells miners que van plantar cara a Thatcher, anem tancant el mes. I aquest article arriba, sí, per la cua. Però qui sap si, amb una mica de sort, l’any que ve alguna cosa comença a canviar pel capdavant.