El món és boig. I nosaltres, més. Jo, el primer. De fet, aquest món, el nostre món, s’ha convertit en un manicomi global on ens barallem per una finestra amb vistes a l’abisme. Ens autoimposem les reixes, però llancem la clau al mar. El més greu és que ens hi hem acostumat: ens bevem la bogeria amb cafè al matí i ens l’untem al pa a mitjanit.

Com se sap si algú està boig? No hi ha “bojòmetres”... Però si veieu Trump proposant bombardejar huracans o afirmant que el canvi climàtic és una invenció de la Xina per enfonsar l’economia americana, potser caldria fer saltar les alarmes. I, malgrat tot, mig món l’aplaudeix. Qui és el boig aquí?

Vegem alguns casos de diagnòstic urgent. Primer: una guerra a Ucraïna que ja fa més de tres anys que dura i una altra entre Israel i Iran que té el món amb l’ai al cor. Els morts s’acumulen, les solucions no arriben i els discursos bèl·lics es repliquen als platós com si fossin programes de cuina. Diuen que la diplomàcia és l’art d’evitar guerres, però sembla que ara és més aviat l’art d’evitar responsabilitats.

Segon cas: l’economia. Els EUA ballen a la vora del col·lapse cada cop que a Trump se li acut una bajanada nova mentre la Reserva Federal no sap si apujar els tipus d’interès o fer ioga per gestionar l’angoixa col·lectiva. Mentrestant, la ciutadania fa equilibris entre hipoteques inviables, sous minvants i promeses polítiques reciclades.

Tercer: la política espanyola, aquest circ de tres pistes. El cas Koldo, amb sobres, contractes inflats i amiguets de la mà estesa, ha deixat el PSOE tocat i enfangat. D’altra banda, el PP, en comptes de mirar-se al mirall i recordar Gürtel, Lezo, Kitchen o Bárcenas, aprofita per repartir lliçons d’ètica des del seu pedestal de marbre esquerdat.

I, com sempre, acabem rient per no plorar quan algun alcalde amb deliris de grandesa es fa fotografies inaugurant una rotonda mentre parla de sostenibilitat amb el cotxe oficial engegat al darrere. I això passa avui, aquí, a pocs quilòmetres de distància.

Vull remarcar que aquesta follia mental començava quan una amiga (boja perduda) em va preguntar si el món podia recuperar el seny. Després de relatar els exemples anteriors, li he respost amb un no rotund. Però digueu-me boig, potser encara hi ha esperança. Potser. O no.