Hi ha un moment, entre el miracle i el truc de màgia, en què fins i tot et vols creure la mentida. Passa amb l’amor, amb l’amistat i amb això que abans en dèiem sentir i ara tan sols sabem publicar. És el breu instant en què encara no has distingit el fil transparent que lliga la carta marcada amb el mocador que desapareix. Llavors t’ho mires bé i descobreixes que no hi ha il·lusionistes, sinó marques personals; que l’espontaneïtat fa olor d’algoritme, i que ja només esclata la llàgrima quan algú hi posa un filtre.

Ens passem la vida parlant de miracles mentre busquem cobertura. Plou i, en lloc de deixar-nos mullar, traiem el mòbil per captar el drama amb suficient lluminositat. Ens hem especialitzat a vendre el que abans ens feia vulnerables: el coratge de dir que estem tristos, l’alegria d’una intimitat qualsevol, la pell de gallina quan encara no sabíem que allò era “contingut”. Ara l’afecte ha canviat de mans; ja no es dona, s’exhibeix. Amistats com a tresors? Només si ho pots explicar en vint segons. Amors com a miracles? Només si aconsegueixen likes.

El negoci sentimental va tan a l’alça que ja no importa què sents, sinó com ho empaquetes. Hi ha qui plora per dins i ho amortitza amb una col·laboració; d’altres tan sols volen un drama propi per no quedar enrere a la competició del patiment. Ens hem tornat consumidors del dolor aliè i creadors del nostre. Si no estàs “trencat”, no entres a la conversa, i si no tens un final feliç, millor que practiquis la cara de víctima amb lents panoràmiques.

D’un temps ençà vivim instal·lats en el desengany aparent, però en comptes de tancar els ulls i patir, ens hem especialitzat a fer-ne espectacle. El postureig emocional genera comunitat i likes, que és la manera contemporània de dir “no estic sol”. La ironia és que mai no havíem estat tan desertament sols. S’omplen timelines amb frases rodones, cors que criden i ningú sent, estats d’ànim tan nets que semblen rentats amb lleixiu emocional. Tot plegat tan buit de veritat que fins i tot la nostàlgia és un format.

Al final, quan es fa fosc i cauen, ara sí, llàgrimes del cel sobre el coixí, ens adonem que els miracles que buscàvem no són màgia, sinó simple honestedat. Que ningú no ens ensenyarà a estimar i ser estimats a 1080p. Que potser el cor trencat no ven, però almenys era teu. I aquí, en el silenci que no es comparteix, és on encara hi ha espai per a un miracle de debò.