Viure no és només sobreviure. Ho repetim sovint, però ens costa posar-ho en pràctica. La vida s’ha convertit en una cursa d’obstacles on la consigna és resistir: pagar factures, aguantar jornades interminables, respondre missatges a deshora i empassar-nos la precarietat com si fos inevitable. Ara bé, confondre la salut amb la simple supervivència és una trampa: viure és més que respirar i aguantar.

Això ho veiem en la salut mental, encara tractada com una nota a peu de pàgina. Les cues als centres d’atenció primària, les consultes col·lapsades i l’ús creixent de medicació reflecteixen una societat que aguanta però no viu. Ens hem acostumat a normalitzar el cansament, l’ansietat i la pressió constant com si fossin part del contracte social. No ho són. Una societat que només resisteix acaba perdent el nord.

També passa en l’economia quotidiana. Autònoms i petits negocis que aixequen la persiana cada dia ho fan amb la sensació de jugar-se-la. Les famílies fan malabars amb sous curts i preus llargs, mentre els joves encadenen contractes temporals que no permeten projectar cap futur. Sobreviure és subsistir; viure és tenir marge per construir.

La cultura, que alguns insisteixen a qualificar d’essencial, continua sent la germana pobra. Teatres i sales oberts, sí, però amb programacions que lluiten contra la inèrcia i creadors que viuen en la corda fluixa. Una vida plena necessita imaginar, compartir, emocionar-se: la cultura és l’espai on això passa.

I no podem obviar la llibertat. Acceptem cada vegada més ser rastrejats, accelerats i empesos per algoritmes que decideixen què veure i què ignorar. Viure és també poder dir que no: no a la connexió permanent, no a la urgència fingida, no a l’acceptació cega d’allò que ens limita. La seguretat importa, però sense llibertat tan sols resta l’instint.

El repte, doncs, és clar: passar del “com resistim” al “com vivim millor”. Reivindicar el temps com a riquesa, la salut com a dret integral i la cultura com a necessitat. No calen miracles, sinó decisions valentes: que la salut mental deixi de ser una assignatura pendent, que els joves puguin projectar-se sense marxar i que la cultura deixi de ser un luxe. Viure vol dir decidir, crear i compartir. Només així deixarem enrere la inèrcia de la pura supervivència i abraçarem, de debò, la vida.