La infermera australiana Bronnie Ware va dedicar anys a acompanyar malalts terminals. En el seu llibre Els cinc penediments més freqüents dels moribunds hi recull allò que la gent lamenta just abans de morir. No són grans tragèdies, sinó petites omissions: vides viscudes a mig fer. I és que, mentre molts ens preguntem què hi ha després de la mort, potser la pregunta essencial és què hi ha abans.

El primer penediment és no haver tingut el coratge de viure la pròpia vida, sinó la que esperaven els altres. Només vivim una vegada, i no hi ha marxa enrere. ¿T’imagines arribar al final i adonar-te que has estat fidel a tothom menys a tu mateix? En aquest cas, hi ha quelcom pitjor que la mort: la covardia.

El segon és haver treballat massa. Les quatre parets d’una oficina poden convertir-se en un taüt prematur si t’impedeixen veure créixer els fills, compartir un cafè amb calma o mirar com cau una fulla a la tardor. Treballar pot donar sentit, però també pot cegar. I quan la vida passa per la finestra i tu continues mirant la pantalla, hi ha quelcom pitjor que la mort: la ceguesa.

El tercer penediment és no a ver expressat els sentiments. Ens fa por mostrar-nos vulnerables, com si sentir fos una feblesa i no pas l’única prova que estem vius. Reprimim el que ens commou per por al rebuig o al fracàs, però només si sofrim sabrem reconèixer la joia. Només a les fosques deixem de témer la foscor. Pitjor que la mort, la por.

El quart és haver perdut el contacte amb els amics. Els anys, la feina, la rutina o els fills ens allunyen d’aquells amb qui vam aprendre a ser nosaltres mateixos. Ens diem que ja trucarem, que ja quedarem. I un dia, sense adonar-nos-en, ells també formen part del passat. Pitjor que la mort, la soledat.

I el cinquè és no haver-se permès ser feliç. No perquè no ho fossin, sinó perquè no s’ho van deixar ser. La felicitat, diu Ware, és una elecció quotidiana, una manera de mirar el món sense límits ni excuses. En definitiva, no es tracta tant de ser feliç com de voler-ho ser. Pitjor que la mort, la infelicitat.

És curiós que tinguem tanta por a morir quan potser hauríem de témer més tot allò que resta a l’ombra mentre encara brilla el sol. Quan sabem que l’endemà ja no sortirà, almenys per a nosaltres, res millor que no penedir-se de l’ahir. Perquè, si l’ahir se’ns presenta tan ombrívol com el demà, hi ha quelcom pitjor que la mort: la vida.