Persones que professen una doctrina particular s’uneixen per a propòsits diversos dirigides per un líder carismàtic. Costa de discernir si parlem d’una secta, d’un partit polític o d’un compte d’X amb milers de devots. Perquè el segle XXI ha perfeccionat l’art de la submissió: els sectaris ja no necessiten un temple, només un relat compartit i un algoritme que els digui què pensar. I veneren el profeta –ara anomenat influencer, portaveu o tertulià– que els guia fins a la salvació: trending topic, escó o contracte públic. A canvi, la cúspide exigeix adoració i abolició del lliure pensament. Peatges minsos, si hom vol pertànyer al ramat i ser algú dins del nostre país.

Els sectarismes ja no vesteixen de militància, sinó de convicció moral. Es disfressen de causes nobles, però tenen la mateixa mirada estreta de sempre. Hi ha sectaris de dreta, d’esquerra, d’independència i d’unionisme; àdhuc de la sostenibilitat o del feminisme. Cadascú amb els seus dogmes i la seva Inquisició particular a les xarxes. Si qüestiones el relat, ets traïdor. Si matises, ets sospitós. I si calles, ambdós. En temps d’abundància d’opinions, el pensament lliure continua essent l’espècie més amenaçada, sobretot en aquest ecosistema mediàtic i polític instal·lat en el permanent estat de campanya.

També ocorre en l’àmbit periodístic. Encara hi ha qui confon informar amb confirmar creences. Els consells editorials continuen plens d’ortodòxies disfressades d’objectivitat. I és trist comprovar com alguns professionals han substituït el criteri per la consigna, la curiositat per la comoditat i la valentia per la prudència calculada. Ho veiem en tertúlies que esdevenen croades de partit, en articles que temen incomodar el poder més proper i en redaccions on la línia editorial pesa més que la verificació. Però cap disciplina de partit –ni de redacció ni de xarxa social– hauria de passar mai per damunt del que pensem i del que sentim.

Si la llibertat és el fonament de qualsevol democràcia, com pot ser que els qui més la proclamen siguin sovint els qui menys la practiquen? Els sectarismes representen l’antítesi de la llibertat: no sorgeixen d’aquesta, sinó que la consumeixen. Potser no hi ha res més revolucionari, avui, que pensar pel nostre compte. I fer-ho sense por de quedar-nos sols.