Aquest Nadal tornaré a parar taula, no per comptar els presents, sinó per recordar els absents. Les cadires buides tenen una presència incòmoda, però també necessària: són els llocs on s’asseu la memòria. Cada any n’hi ha alguna més, com si la vida s’entestés a recordar-nos que el temps passa, que la memòria és fràgil i que l’amor, al capdavall, és el que queda.

A la meva dreta hi seu el Ramon Pedrós, el vell mestre que em va ensenyar que el periodisme no és una feina, sinó una forma de ser. Director exigent, home de paraula i d’una intel·ligència punyent, el Ramon em va donar les primeres oportunitats en aquesta professió. Era capaç d’ensenyar amb un sol gest, d’ordenar silencis, de convertir una redacció en una escola de vida. Va ser qui va creure que jo podia escriure, i també qui em va demostrar que escriure pot fer mal. Quan penso en ell, recordo el fum, les presses, la passió pels titulars justos i aquella fe en el periodisme que avui enyoro. La seva cadira fa anys que és buida, però encara mana en tots els qui vam aprendre d’ell.

A l’altra banda hi veig el Marc Retamero, l’alumne que es va convertir en amic, company i mirall. Em va recordar que el periodisme també pot ser tendresa, que darrere de cada crònica hi ha persones. El càncer li va prendre la veu, però no la paraula, que li sortia neta, directa, sincera. Va morir massa aviat, quan tot just començava, però en pocs anys va deixar més vida que molts en tota una existència. Jo vaig voler ensenyar-li un ofici, i ell em va ensenyar a viure. Quan rellegeixo algun text seu, encara hi trobo aquella mirada pura que em feia sentir que tot tenia sentit.

Al fons de la taula, com sempre, hi ha la meva àvia. No cal mirar-la per saber que hi és: la seva presència omple el silenci, com l’olor de l’arròs que encara sembla venir de la cuina. Ella és la primera cadira buida de totes, la que encara m’acull quan torno a casa. I als meus peus hi falta el Bolet, amic lleial i silenciós, que no entenia de paraules però ho deia tot amb els ulls. Ell no tenia cadira, tot i que sabia exactament on seia la felicitat: als peus de qui estimem.

Cada Nadal, davant de totes aquestes cadires buides, m’adono que no hi ha absència sense amor ni silenci sense memòria. Però potser la vida consisteix justament en això: seguir posant cadires per als qui ja no s’hi asseuran.