A Lleida tenim una habilitat extraordinària: convertir qualsevol espai en una conversa sobre terceres persones. Tant se val si és un bar, un teatre o un concert. El context és anecdòtic; el que importa és parlar. Parlar molt. I, si pot ser, parlar d’algú que no hi és. No per entendre’l millor, sinó per confirmar que el grup funciona i que la complicitat es reforça a base de comentari i judici compartit.

Fa uns mesos vaig assistir a un concert conjunt de The New Raemon i McEnroe. Música delicada, íntima, d’aquella que demana silenci. A mitja actuació, dues persones no paraven de xerrar. Tant, que en Ramon Rodríguez va aturar-se i els va demanar, educadament però amb fermesa, que callessin: estaven treballant a dalt de l’escenari i, així, no es podien concentrar. Fins aquí, tot normal. El món, però, va decidir girar-se del revés: en acabar el concert, aquests mateixos lleidatans van anar a recriminar-li que els hagués cridat l’atenció. Com si el problema fos interrompre una conversa, no un concert.

Això, a Lleida, no és una excepció. És costum. Aquí es va al teatre, als concerts o a les presentacions no pas a escoltar, sinó a xerrar. La cultura s’equipara a l’oci, i l’oci al soroll. S’hi va després de sopar, tard, com qui va a fer una copa. No a escoltar què passa a l’escenari, sinó a mantenir viva la conversa iniciada abans, sovint sobre vides alienes que no hi són ni han demanat ser-hi.

I què me’n dieu de la Llotja, un equipament que sembla concebut més per aparentar que per programar? Massa gran per a la majoria d’espectacles que acull i massa petita per als que voldria acollir. Amb una programació sovint cara i desangelada, mentre ciutats com Manresa o Tàrrega juguen amb més criteri i risc. Però aquí hi anem igualment: no a veure qui hi ha a l’escenari, sinó a mirar qui hi ha al vestíbul.

Per això, “figures” com Lo Pau de Ponts o el Sr. Postu ens representen més del que voldríem admetre. No tant pel que fan, sinó pel que generen: soroll, caricatura, conversa constant. Són el reflex d’una ciutat que ha confós presència amb contingut i volum amb vida cultural.

I potser el problema no és que algú demani silenci. El problema és que, quan ho fa, ens sembli una falta de respecte. Com si escoltar fos una descortesia i parlar, tot i que sigui durant un concert, un dret inalienable.