Als articles anteriors escrivia de dues coses habituals a les ciutats mitjanes: la tendència a parlar més que a escoltar i la facilitat amb què les idees es jutgen segons qui les diu. Si algú vol veure aquests mecanismes en estat pur, hi ha un lloc perfecte: una comunitat de veïns.

La meva és petita. Som una trentena de veïns, mal avinguts i sovint a la grenya. Com passa amb les ciutats, la mida no té cap relació amb la complexitat social. I és que les reunions sempre comencen amb una voluntat admirable d’eficiència: ascensor, garatge, llum de l’escala. Però tard o d’hora la conversa deriva cap al terreny més sòlid de qualsevol comunitat humana: interpretar la vida dels altres.

També hi ha veïns amb una sensibilitat acústica extraordinària. Alguns asseguren que poden distingir si al pis de dalt es camina amb sabatilles o sense. Altres detecten un soroll encara més subtil: la clau del veí del costat remenant-se dins del pany.

A casa nostra, a més, hi ha misteris que encara avui no s’han resolt. Un dia algú es va pixar a l’escala. En una altra ocasió va desaparèixer un peluix de davant d’un pis. Fa un temps algú va posar silicona al pany de la zona comunitària perquè no es pogués obrir. I durant una temporada van començar a aparèixer bústies amb farina a dins. No totes: només algunes. Cap testimoni. Però moltes hipòtesis.

Recentment hem descobert un nou front de conflicte: unes plantes a l’entrada. Uns veïns les han comprat amb els seus diners i han anunciat que també les cuidaran ells. La qüestió ha obert un debat considerable sobre si algú pot intervenir així en l’estètica de l’espai comú. Les plantes continuen al seu lloc, però la discussió encara no s’ha resolt.

A les reunions, en canvi, podem dedicar gairebé una hora a discutir sobre uns coixins comprats per a la zona comunitària, mentre altres qüestions queden ajornades amb una serenitat gairebé institucional. De fet, en una comunitat de veïns, els grans misteris conviuen amb les petites certeses. No resulta estrany que pes comunitats de veïns hagin generat tanta ficció, atès que la convivència vertical esdevé un laboratori sorprenentment precís de la condició humana.

Al final, doncs, la comunitat funciona amb una lògica clara: ningú sap qui es va pixar a l’escala, qui va posar la silicona al pany o qui omple les bústies de farina. Però tothom sap perfectament qui va comprar els coixins