Ja de ben petit ho tenia claríssim: el meu futur passava per triomfar en el món de la música. De fet, com tants altres futuribles que tenia clars i que, finalment, van acabar més espessos que els bols de xocolata que preparava la meva mare; és a dir, engolits pel meu orifici bucal, digerits pel meu aparell digestiu i expulsats pel meu orifici anal. L'aparició del micromecenatge (o crowdfunding) em va concedir un bri d'esperança: si la Laura Pausini, posseint el mateix talent musical que servidor, publicava discos, jo també ho aconseguiria. No podia ser tan difícil trobar un centenar de persones que invertissin una minsa porció dels seus estalvis per escoltar-me cantant com els àngels als aparells reproductors de casa seva... Dies després de l'inici d'una particular campanya de micromecenatge que m'havia de dur a l'Olimp dels déus musicals, només hi havia invertit la meva mare (el meu pare, en canvi, no). Com la xocolata espessa: a cagar!

Frustrat l'objectiu d'esdevenir el Justin Bieber de Ponent (títol honorífic que actualment recau en la figura de Lo Pau de Ponts), m'endinso en una altra faceta de l'"artisteig", el periodisme cultural, una professió amb tant risc com l'anterior en què també s'acostuma a "cantar" en excés. En aquesta ocasió formo part d’una banda de quatre membres que, amb tres àlbums (de paper) a la venda, s’entesta a publicar-ne un quart, un cinquè, un sisè... I així fins que la Laia, el Josep, l’Alba i jo mateix haguem de mirar enrere per veure l'horitzó. Ho torno a provar, com deu anys enrere, a través d'una nova campanya de micromecenatge. La diferència és que ara, per molt que desafini en alguna nota, la música continuarà sonant. Alt i clar.