Interinitat

Interinitat
Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Hi ha una cosa estranya en algunes vagues de docents: a estones, la veu del professor queda tapada per la veu del funcionari. I no és ben bé el mateix. Un docent ensenya, acompanya, aguanta adolescents en combustió, pares amb vocació d’inspector i una administració que cada setembre inventa una nova manera de complicar-li la vida. Un funcionari, en canvi, és una categoria espiritual: una manera d’estar al món amb plaça fixa, triennis i una admirable capacitat per convertir qualsevol problema humà en una taula sectorial.

Aquests dies l’educació catalana torna a estar en vaga. I amb motiu. Els professors han perdut autoritat, prestigi i paciència. Se’ls ha carregat de burocràcia fins a convertir-los en administratius amb pissarra digital. Se’ls demana que ensenyin, eduquin, continguin, motivin, calmin famílies i facin miracles amb aules plenes i ordinadors que funcionen quan volen. Mentrestant, qualsevol pare armat amb un grup de WhatsApp pot discutir una nota com qui reclama una multa de zona blava.

Per tant, sí: els docents tenen motius per estar tips. El problema és que, en determinats discursos sindicals, costa trobar-hi l’escola sencera. Hi trobes salaris, hores, calendaris, ràtios, estrès i greuges reals. Però costa més sentir parlar, amb la mateixa contundència, dels alumnes que canvien de referents, dels centres que no poden construir equips estables, dels directors que no poden triar prou bé els professionals que necessita el seu projecte o d’aquesta intromissió constant de les famílies que ha convertit massa professors en sospitosos habituals.

Aquí apareix el gran tòtem: el funcionariat. Aquest anacronisme del segle XIX que venerem com si fos una conquesta sagrada. La idea que algú aprova unes oposicions, memoritza un temari impossible i queda segellat per l’Estat fins a la jubilació té alguna cosa profundament antiquada. Sobretot en educació, on una plaça no hauria de pesar més que un projecte.

Jo crec en els professors. Per això convé dir-ho clar: aquestes vagues no neixen del caprici, sinó d’un malestar acumulat, i la majoria de reivindicacions són justes. Però si el debat educatiu no s’atreveix també a qüestionar el funcionariat, l’autoritat perduda i la vocació apagada, potser millorarem algunes condicions, sí, però continuarem sostenint un sistema on la plaça és fixa i la vocació, en canvi, cada cop més interina.