Aquest article havia de parlar del Mundial. Volia escriure sobre onze adolescents milionaris corrent darrere d’una pilota, sobre avions, estadis, desplaçaments i la petjada ecològica d’una competició que mou el món mentre el planeta malda per continuar girant. Havia de ser un article còmode: indignar-me amb gent molt llunyana per no haver de mirar-me gaire de prop. Però dissabte es va morir el Choco.

L’Antonio Megías tenia cinquanta anys i havia dedicat bona part de la vida al periodisme esportiu i cultural. Nosaltres li dèiem Choco; la família i la resta d’amics, Toño. Potser tenia dos noms perquè un de sol no era suficient per encabir tota la gent que se l’estimava.

Per cert, a mi no m’agrada l’esport. Tanmateix, alguns dels pocs articles esportius que he llegit eren seus. Parlava d’esportistes olímpics i de futbolistes mundialistes, però no de medalles, rècords o resultats. Escrivia sobre derrotes, injustícies, pors i segones oportunitats. No explicava esportistes, sinó éssers humans a qui, entre moltes altres coses, els havia passat l’esport.

Vam arribar a ser íntims, tot i que durant els últims cinc anys la vida ens havia anat allunyant. Continuàvem sent amics; simplement, ja no ens trobàvem: una manera lenta i absurda de perdre algú sense haver decidit marxar. El Choco em va proposar diverses vegades anar a fer unes cerveses. Però jo sempre tenia feina.

La feina és una excusa magnífica perquè sembla una obligació i ens evita admetre que, massa sovint, no sabem distingir el que és urgent del que és important. No vaig trobar una hora per compartir taula amb ell, però sí per acomiadar-lo al tanatori. Vaig arribar puntual a l’única cita que ja no podia ajornar. Hi ha alguna cosa profundament equivocada en això: acabem reservant per als comiats el temps que hauríem hagut de compartir abans.

El tanatori era ple. El Choco tenia una qualitat estranya: tothom se sentia especial al seu costat. Tots pensàvem que ens apreciava d’una manera particular, i segurament era cert. No repartia l’afecte, el multiplicava. Era una ànima lliure, un lector insaciable i una d’aquelles persones que milloren qualsevol lloc només amb la seva presència. Quan li proposaves quelcom, quan una idea li agradava o quan la vida semblava posar-se al seu lloc, responia: “De lujo”.

Potser miraré el Mundial. No pel futbol, sinó per buscar les persones que s’amaguen darrere de les samarretes, tal com feia ell. El Choco ha tornat a aconseguir-ho: ha convertit un article sobre esport en una història humana. Hauria estat de lujo explicar-l’hi davant d’una cervesa. Però vaig ajornar tantes vegades una hora amb ell que ara em sobra tota la vida per trobar-lo a faltar.