Els punts finals tenen mala fama. Els fem servir per acomiadar-nos, tancar històries i abaixar persianes. Semblen irreversibles, gairebé cruels. Tanmateix, un punt final no deixa de ser una petita taca de tinta. De vegades és el lloc on comença la frase següent.

Avui publiquem el número 100 de l’Ara Terres de Lleida. La xifra impressiona, però explica ben poca cosa. No parla de les hores, els dubtes ni les trucades sense resposta. Les xifres compten exemplars; la memòria, persones. Inevitablement, penso en la Maria Fauria i en aquella bogeria que vam anomenar 7accents. Volíem crear un diari i plantar cara a un ecosistema acostumat a una sola veu. Primer va arribar el reconeixement com a Millor Nova Publicació de Catalunya; després, l’aliança amb l’ARA. Els noms van canviar. La necessitat d’explicar-nos, no.

Ara bé, jo vaig trigar a entendre-ho. Quan vam abaixar la persiana de 7accents, vaig creure que aquell punt final parlava de mi. Havia confós dirigir amb carregar, liderar amb resistir i responsabilitat amb culpa. Mentrestant, els atacs d’ansietat em recordaven que ningú no pot sostenir sol el pes d’una redacció.

Amb el temps he acceptat que potser no vaig néixer per capitanejar grans estructures. I no passa res. Potser soc més útil com a company de viatge, com a gregari, empenyent quan el camí s’enfila. De fet, un diari no és una gesta individual: ningú no arriba a cent tot sol. Per això, aquest número 100 no és només d’un director ni d’una capçalera. Pertany a qui ha escrit, fotografiat, corregit, dissenyat, repartit i venut aquestes pàgines. I a qui les ha comprat, doblegat, subratllat o deixat damunt d’una taula perquè algú les llegís. Sobretot, pertany a una terra que es nega a ser explicada sempre des de fora.

Així doncs, quan el tingui a les mans, no hi veuré una victòria. Hi veuré les persones que ens han acompanyat i aquell jove que volia desafiar els pronòstics amb més il·lusió que recursos. Aquesta vegada no li diré que vigili. Li diré que ho faci. Que farà mal, sí, però que valdrà la pena.

Al capdavall, el 100 no arriba després del 99, sinó després d’un punt final que es va negar a ser-ho. És la manera més bonica de tornar a comptar des d’un: continuar creient que la pàgina següent encara mereix ser escrita. Potser això és el periodisme. I potser també és la vida.