Ja de ben menut germinava dins meu el cuquet de la comunicació. A l'escola, quan les classes eren interrompudes per l'hora del pati, els nens jugaven a futbol i les nenes tramaven un pla mestre per dominar el món. En canvi, el Xavier Carnicer i jo exercíem dues funcions de vital importància: retransmissors radiofònics dels encontres esportius d'alt nivell dels nostres amics i periodistes d'investigació a la recerca de les malèvoles intencions de les nostres amigues. Vint anys més tard, del que fan ells ja no se'n pot dir jugar a futbol, i elles encara no han dominat el món, tot i que sortosament els falta menys. Amb bon criteri, el Xavier ha substituït la comunicació per la pedagogia, però jo, amb força menys criteri, he optat per continuar retransmetent l'hora del pati.

Paradoxalment, l'hora del pati es manté com antany. Les meves jornades laborals fluctuen a base d'observar i analitzar el dia a dia dels polítics: rodes de premsa interminables, plens encara més interminables i mítings als quals l'adjectiu interminable els queda massa curt conformen el menú diari de qualsevol periodista que centri el seu focus d'atenció en el món polític. En definitiva, una sèrie d'activitats durant les quals els governants es mostren formals, rectes, educats i, de tant en tant, inaccessibles. Fins que el timbre, el famós timbre que anunciava l'hora del pati a l'escola, adquireix una nova dimensió, alhora que conserva la mateixa sonoritat (qui hagi assistit a alguna sessió plenària del Parlament sabrà de què estic parlant). En aquesta particular hora del pati no hi ha pista de bàsquet, ni camp de futbol, ni tan sols una zona de jocs per als més àgils. Al seu lloc hi trobem un altre element de distracció al servei de les baixeses humanes de la política: Twitter.

Abandonar la rectitud de les aules per amarar-se de la disbauxa del pati esdevenia el moment àlgid de la jornada escolar. El Xavier Carnicer de l'aula no era el mateix Xavier Carnicer del pati. Embogíem, perquè érem infants, i els infants no haurien de romandre asseguts més de dues hores seguides entre quatre parets enfront d'una persona incapaç de desafiar la seva ment. Quan un polític arriba a casa, es treu la corbata i es canvia les seves lluents sabates per unes espardenyes foradades de la part on hi pressiona el dit gros del peu, aleshores quelcom canvia. Pren el mòbil, entra a Twitter i comença a piular sense ningú que l'assessori i, sobretot, sense cap mena de sentit del ridícul. Cada vegada resulta més habitual trobar-hi polítics perdent els papers, malinterpretant comentaris d'altres usuaris, insultant a tort i a dret o oblidant-se de qui són i qui representen. Bregues, discussions i altres conteses verbals que avergonyeixen els tuitaires habituals. Nosaltres, a l'escola, també ens barallàvem, però procuràvem fer-ho sense que el professor o la professora de torn se n'adonés. Ara, no només són els suposats professors els qui es barallen, sinó que, a més, no se n'amaguen.

Han transcorregut els anys i tinc la sensació que el dia de la marmota s'ha aferrat a mi amb totes les seves forces. Els meus "companys" actuals segueixen aprofitant l'hora del pati per jugar a un joc del qual no coneixen les regles, mentre que jo segueixo retransmetent el mateix partit de sempre per a una audiència imaginària. Paral·lelament, el Xavier Carnicer fa classes als menuts, tan menuts com érem nosaltres vint anys enrere. Jo no tinc cap mena de poder sobre aquests nens majors d'edat que s'esbatussen a Twitter. Ell, en canvi, compta amb un poder inigualable: ensenyar als seus alumnes, els futurs mandataris d'aquest país, que l'hora del pati s'hauria d'acabar a l'escola. Com els polls.