En l’article anterior descrivia una escena en un concert: dos espectadors que no callaven, un músic que demanava silenci i una ciutat que semblava posar-se del costat de la conversa abans que de l’escenari. Alguns em van dir que exagerava, que era un cas puntual. Potser sí. Però no volia retratar una anècdota, sinó un hàbit. Llavors assenyalava el soroll; avui voldria analitzar el mecanisme que l’alimenta. Perquè a Lleida no ens defineix tant el que diem com la manera com decidim qui pot dir què.

Les ciutats petites tenen una virtut: tothom es coneix. Les grans, una altra: gairebé ningú. Lleida viu en aquesta terra intermèdia. No és prou gran per ser anònima ni prou petita per ser ingènua. En aquest espai ambigu, el poder no circula tant a través de les idees com de les reputacions. Aquí les iniciatives no s’avaluen només pel contingut, sinó pel nom que les impulsa. Abans de preguntar-nos si un projecte és bo, ens preguntem de qui és. El que es presenta importa menys que qui ho presenta. Les idees arriben ja etiquetades. El contingut queda subordinat al cognom. No és malícia, és sistema: quan les distàncies són curtes, la reputació es converteix en moneda i el risc es penalitza.

Això té conseqüències. La ciutat evita el conflicte obert i s’instal·la en un consens tou. El desacord no es confronta: es comenta. La discrepància es personalitza. El que podria ser una discussió d’idees acaba convertit en una redistribució de simpaties. No es discuteix el què, sinó el qui. D’aquí neix el complex de ciutat mitjana. Lleida vol ser capital, però sovint actua com un poble gran. Construïm equipaments amb ambició i els habitem amb prudència. Reivindiquem centralitat mentre operem amb lògiques de cercle. La proximitat, que és una virtut, es transforma fàcilment en frontera.

Potser el salt que ens falta no és d’escala, sinó de maduresa. El dia que un projecte es valori pel que proposa i no per qui el signa, el dia que una crítica es llegeixi com una aportació i no com una traïció, Lleida començarà a comportar-se com la capital que diu que és. Fins aleshores continuarem funcionant com una ciutat que aspira a molt però que encara administra el seu present amb lògiques de poble gran. I això, més que una limitació estructural, és una decisió col·lectiva.